QUE ES MENTE NO-DUAL

En el universo dual, percibido por los  sentidos, todo está lleno de fenómenos: éstos consisten en "objetos" visualizados por un "sujeto", que ve, hace, juzga, etc. Este actuar es el aspecto objetivo de la mente, y carece de toda existencia como 'objeto'. Respecto al aspecto subjetivo de la mente, tampoco existe "cosa" alguna, más allá de lo que es cuando se la objetiviza, o sea, que es también mente (1).

Siendo el universo manifiesto en sus aspectos subjetivo y objetivo, 'mente', y viceversa, ese universo manifiesto es también lo que somos, y con ello se elimina así la dualidad. Mente, es así, tanto apercepción de todo lo que conocemos, y a su vez, el conocimiento de todo. (T. Grey).

Excluido el punto de vista no-dual, se intuye que, en el mundo de la mente no dividida, lo que hay es todo lo que conocemos, sin nada que distinga 'yo', de 'otro-que yo', 'esto' de 'eso', blanco de negro, etc; en este sentido podemos decir que el mundo es "neutro", o, siguiendo a Heráclito, que "uno es todo" (o "todas las cosas son uno"), (50) y que "uno son bien y mal" (58).

Quien actúa en el "mundo neutro" puede  recordar las frases del Tao Te Ching, cap. 29:

"Quien pretende el gobierno del mundo, y transformar éste, se encamina al fracaso.

El mundo es un vaso espiritual que no se puede manipular.

Quien lo manipula lo empeora, quien lo tiene lo pierde."

 sin abandonar las cosas en la vida, siguiendo la pauta del cap. 48:

 

Disminuyendo cada vez más

se llega a la no-acción.

Por la no-acción

nada se deja sin hacer.

El mundo siempre se ha ganado sin acción.

La acción no es suficiente para ganar el mundo.

Sobre esta visión de la mente no-dual, ¿cabe una reflexión sobre el "esfuerzo" de las técnicas de meditación, oración, obras de misericordia, etc., por la "transformación" del mundo, o bien dejar con humildad que la serenidad y la paz silenciosa del nóumeno ilumine nuestro corazón?

 

(1) M. Cavallé, respecto al "Cogito ergo sum" de Descartes: El sujeto moderno, el sujeto/substancia, deviene auto-contradictorio: es apertura subjetiva en tanto que cogitare; pero, a su vez, existe para sí mismo como objeto clausurado de su cogitare. La auto-conciencia del sujeto, el fundamento último para la modernidad, es un pseudo-sujeto que es para sí como objeto de sí.

_________________________________

De l''obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. EL CAMI ESPIRITUAL CRISTIÀ. (pàgs. 126-135).
(Preparació de la  Pasqua  per a estudiants a la capella universitària del aampus 'Sapienza a Roma, en 1963).

 

3. El Cristianisme, plenitud de joia.

 

Hem vist que l'home aspira a la felicitat i que la fe es la joia de la condició humana per assolir-la; també, que la religió és font única de la joia; ara bé, és el cristianisme qui ens explica com arribar a la plenitud d'aquesta joia, a la Vida. El seu missatge, és rebre la bona notícia, tot l'Evangeli, -revelació-, com una notícia nova, bella, i joiosa, -i salvadora-, com un descobriment personal, com acte de fe d'alguna cosa que no havia passat mai. I aquest desig infinit de l'home, la màxima revelació, es allò que el Crist ha vingut a portar-nos: el missatge de la joia perfecta és Déu, joia: "...esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria ningú us la prendrà", (Jn 16, 21) doncs és el que ens ha deixat: "Us deixo la meva pau". (Jn 14,27).

 "Us he dit això, us he manifestat això perquè la meva joia, la meva gràcia.... sigui en vosaltres, perduri en vosaltres". Es a dir, que la joia de ser "fills de Déu", arribi a la seva plenitud: "Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa", i arribar així al seu acompliment, al pleroma: és molt més que una simple adopció, és un do que després 'es rep en propietat'. Així esdevenim cristians: hem rebut el testament, l'herència de la joia plena. Cal obrir el cor; ser-ne conscients, per rebre el do, i gaudir de la joia que inunda. "Jo us dic: Vosaltres sou Déus" (Sl 82). Cal veure que la idea del cristianisme i allò que el Crist ha vingut a portar és la joia perfecta, perquè "som fills de Déu", i "una sola cosa amb Déu": ens divinitzem totalment a fi de ser una sola cosa amb Déu; tot allò que el Senyor ens ha deixat, i pel que ha vingut a la terra, és la divinització, la joia perfecta de ser Déu.

La única condició serà la de morir al "ego", al "mon extern" al "déu meu" que t'abandona, i descobrir que el regne de Déu, de la joia, és dintre nostre. I ser simplement "pobres" homes: deixar-se, abandonar-se, delegant-ho tot, i en silenci, tornar a l'estat de unitat -com ja érem en el principi. El cristià que viu així és el ressuscitat, que viu d'una altra vida que és plena i total, i per tant va més enllà de totes les coses; i al mateix temps hi està plenament encarnat, guiant, dirigint, amb l'atenció i consciència plenes. En temps de Pasqua, hem de poder veure com la joia és allò que el Senyor ens ha deixat: no solament es predica; és el regal, el do que Déu ens revela des de l'eternitat.

L’AMOR VERDADER  (a qui estima...)

 

Vivim amb l’eterna pregunta de que es l’amor. En diem que és un sentiment de despreniment, d’entrega, d’un mateix cap als altres. Quan l’enamorament és present, l’amor es mostra  amb la màxima intensitat; però, passat un temps, veiem que també és quelcom temporal, i que tampoc dura per sempre. ¿Qué es doncs l’amor?.
 

L'amor, el podem intuïr com un focus de llum que, il.luminant amb els seus raigs en totes direccions, -talment si fós una estrella-, fa desaparèixer qualsevol tenebra. I de tal forma que, si en faltés tan sols un raig, potser ja no sería la llum de l’amor, car l'amor irradía, de forma centrífuga, a tot l’univers.
 

Qui reb aquesta llum, que es difón arreu? Cal atendre al receptor, doncs l’amor és intercanvi, i és compartir: és ser parts con-juntes. Hi ha amor com-partint. Calen els altres; cal compartir amb ells, n’hi han dues parts, l’emisora, que projecta, i la receptora, que reb. Si nomès penso difondre la meva llum, -nomès penso en mí-, no acolliré la dels altres, no compartiré; l’amor, -així-, no es total. Tan necessari és emetre llum, com acollir la que prové de l’altre. Així va dir Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres, ...”
 

Acostumats a dir “tinc amor”, o “estimo”, potser l’experiència de l’amor la vivim en clau temporal: ara hi ha amor, però, -si passa un temps-, potser deixi de ser-hi. Es possible, això? No. L’amor verdader, l'amor en plenitud, -amor sagrat-, no és quelcom que es pugui tenir, -o no tenir: l’amor verdader, nomès s’és. Seguint E. Fromm, podem dir: ¿tenim felicitat o som feliços? Tot el que és, -el que és en plenitud-, es genera, esdevé dintre nostre. Només l’amor que neix en mí, -i neix de la intuïció que som creats a imatge i semblança del Pare, que som fills i hereus seus, que som el “sí mateix”  que som U amb Ell-, és veritable amor, amor en plenitud. Els altres amors deriven d’aquest, l'únic real. 
 

Qui contempla l’obra d’amor del Pare, -feta per estimar-se en nosaltres-, es torna, esdevé, amor. Ell, que és amor verdader, s’estima a sí mateix, i engendra el fil a través de l'esperit. I si ho fa a travès nostre, -si s’estima en nosaltres-, és perquè el nostre esperit és obert a Ell.
 

Per a que aquest amor neixi, cal silenci intern, cal que Ell, -que és amor-, neixi. I per tant, que desaparegui la meva “persona”, el meu “jo”, les referències al “mi”. L’amor verdader es manifesta  a través del que jo “no-soc”, en la “no-entitat” que sóc, en el “buit” que s’esdevé en mi, quan nomès es...., El innombrable.

La oración que cambia.

En la oración,  acostumbrados a "pedir" sin más, (salud, riqueza, bienestar, etc.), nos olvidamos de la esencia de la oración: Quien ora, no  puede  hacerlo sólo el hombre, con la lógica humana; es algo más elevado,  hay que descubrir cómo hacerlo desde Él: “Pidamos  al  Espíritu  Santo que  Él nos enseñe  a rezar; no  se  puede  rezar  sin  el Espíritu Santo. Es Él quien reza en nosotros, es Él quien nos cambia el corazón, es Él quien nos enseña a llamar a Dios ‘Padre’. (Hay que tener esa "Presencia interior"; esa apertura consciente de corazón : es ella quien lo hace posible).

La oración no  tiene por  finalidad  que  Dios "cambie" las cosas por mis ruegos. Si lo hace, es su voluntad, no la nuestra.  Quien  se "cambia" en  la oración, -así como en la obra de Misericordia-,  es  lo  mismo:  si con  humildad  se ora  por algo,  se  ha  de hacer conscientemente de que es 'quien ora' quien se transforma,  interiorizando  el sufrimiento, abriendo el corazón, .....  eso mismo comporta ya un "cambio".  

Cuando se dice:  en realidad lo que se recibe pidiendo, es la fuerza para cambiar-nos el corazón,   más que "pedir" una   fuerza  para  cambiar-nos  el  corazón,  se trata de interiorizar  en  nuestra  consciencia  el  sufrimiento del mundo,  y,  a través de nuestra actitud de apertura consciente del corazón,   se produce ya un cambio: no somos  nosotros  quienes  hemos  de tener  la fuerza  que pedimos para que  así  "cambie" el mundo, sino dejar que  Él fluya a través de nuestro corazón,  y que  el cambio del mundo se haga según Su voluntad.

   

Les vies d'Orient i Occident. (resum d'experiències supremes segons R. Panikkar)

Sobre els valors de cadascú, es diu que han estat separats, vivint de la incomprensió mútua. No poden ser concebuts com a conceptes històrics, -car el futur d'Orient pot dependre de la política d'Occident. Les distincions culturals i les divisions religioses no poden ser tampoc atribuïdes a un o altre, però sí poden ser entesos com a categories antropològiques. 

Tal com és vista la realitat última (o l'Experiència suprema) en cadascú d'ells es poden definir quatre arquetips de l'ésser humà, dividits en dos grans grups, notant en cadascú d'ells, la tendència a remarcar la divisió entre transcendència i immanència. En el primer grup, un correspondria a les religions abrahàmiques, judaisme, cristianisme i islam, amb la predominança de la transcendència transcendent, i un altre, que correspondria a les tradicions del hinduïsme. En el segon, la immanència transcendent correspondria al buddisme, mentre que les de predomini de la immanència, hi trobem la tradició religiosa xinesa, així com l'esperit laic modern.

Transcendència transcendent: és reservada a Déu (YHVH, Teós Allah), Pare, creador i per tant fóra del mon. Nosaltres podem estar unit a ell mitjançant l'amor i el coneixement. L'Experiència suprema no pot fugir totalment de la condició humana, la qual ens ha de llençar als braços de l'Absolut. 

Transcendència immanent: Brahman és la base, el substrat de tota existència. És la matriu, la yoni, més com una mare que una ordre que arriba des de dalt. No guia sinó que sosté. L'Experiència suprema és estar immersos en brahman, no tant per a esdevenir brahman sinó descobrir el brahman que hi ha en mi, que jo soc. L'Experiència no es romandre en la condició humana, -amb nom i forma-, sinó ser la totalitat; perdre's, sense por a desaparèixer, o a perdre l'ego.

 

Immanència transcendent: Planteja anul·lar tota idea o representació de l'ésser en nosaltres, perquè el no-res pur (sunyatta) pugui emergir. El Nirvana és la experiència suprema, que no és de cap manera "experienciable", i que, a sobre, s'adona que el propi samsara és el nirvana: no hi ha altre transcendència que la immanència, i es pot assolir, precisament, extingint el desig de transcendir la condició humana. 

Immanència immanent: Aquí ja no cal transcendir la immanència doncs no hi ha més món que aquest, on s'ha de resoldre tot. La religió és la suprema indiferència. Y l'experiència suprema consisteix a renunciar a tota extrapolació i submergir-se en la situació real del món, com fa l'espiritualitat laica moderna, negant-se a especular sobre qualsevol experiència estranya a l'esfera terrenal. En el que és concret, troba el que és universal; en la dada, tot el que és necessari.

L'Esperit.

Hi ha alguna manera d'acceptar les diverses experiències de l'home?. La falta de una confiança recíproca és per manca de comprensió de l'altre. Hi falta, 1) un desplaçament dels valors objectius fins a la veritat experiencial; 2) distingir entre el relativisme agnòstic i una relativitat realista; en aquesta, no hi ha res absolut  en aquest mon relatiu; 3) el Logos (coma a raó) no és l'únic poder de l'home ni és el seu do més preuat. Cal integrar les exigències del logos, però també la realitat del mite, i per últim, en especial, la llibertat del l'esperit.

L'home, capaç de Déu.

Es aquesta manifestació de l'Ésser en els ens, -el Logos-, qui permet a l'home ser capaç de Déu, -"capax Dei"-, segons els antics. Es la consciència de l'engendrament diví en el tot, -en la humanitat, en nosaltres-,  per sobre de la diversitat, del seus contraris i oposats, exercint la condició de llibertat suprema que regeix tot el que prové d'ell, de la seva divinitat. Cap indici de panteisme. És una profunda comprensió, -en total llibertat-, del que  es viure  l'harmonia, tant  en la diversitat de les coses com en l'oposició entre elles, tant en el bé com en el mal, -atès que aquestes condicions son creades per  l'home conceptual, al dividir i jutjar la realitat com a dual.  Aquesta manifestació, segons M. Eckhart, cal que neixi i brolli al nostre cor, per tal que la manifestació de  l'amor diví esdevingui real en cadascú de nosaltres: som capaços de ser aquest amor,

__________________________

                                          LA PÈRDUA DEL SUBJECTE

Secció 2ª de L'EXPERIÈNCIA MÍSTICA: “L'EXPERIÈNCIA SUPREMA: LES VIES D'ORIENT I OCCIDENT”. (Opera Omnia de R. PANIKKAR,  Mística, plenitud de Vida.)

Per a que l'experiència sigui "suprema", cal que la consciència (de relació entre subjecte i objecte) sigui pura, es a dir, que contempli els tres nivells d'experiència que s'han dit: el sensible, el intel·lectual, (intel·lecte), i el místic, incorporant així tota la realitat.

Aquesta consciència "suprema", no pot ser la original de l'Edén, que ni tenia consciencia del bé ni del mal, doncs era pura innocència, (1) però sí podem crear-la en nosaltres, en aquest món, en aquesta realitat en què ara vivim. I per això no hi pot haver ni objecte ni subjecte: és mes aviat, una no-consciència-de-sí-mateix.

Per descriure aquesta experiència es posa  l'exemple d'una branca d'un arbre, amb la qual, a nivell objecte, 1) la puc olorar, mossegar, tastar, etc (nivell sensible); 2) puc meditar sobre ella, concentrar-me, connectar amb el que, a través de l'arbre, és part del mon natural; (nivell mental); 3) puc arribar a veure, a través d'ella, com un reflex, una imatge, de tota la creació, perdent-me en ella, arribant l'experiència a una certa "visió de Déu" (nivell místic). 

Però a nivell subjecte encara quedo jo en l'experiència, on potser he estat arrossegat fora, perdent-me en l'objecte, però encara queda un mi; doncs no he estat transportat més enllà de mi. Cal perdre el meu "ego", per tal que l'experiència ja no sigui "meva" d'alguna manera, i en canvi sigui el Jo diví, en el qual la meva persona està immersa o unida, qui transformi la meva vida.  

Aquesta experiència és anomenada la porta de l'experiència suprema, doncs la vida continua com en qualsevol altre mortal, però qui l'ha tinguda viurà una vida diferent, doncs aquesta experiència obre el camí del coneixement, i del ser.

 

Com es pot descriure la experiència suprema?

·         Tenir la experiència del tu; realització d'un mateix com un tu: tat twam asi (això ets: tu).

·         Comprendre'm a mi mateix com la realitat sencera, com una metanoia, canvi de nous o de ment.

·         Es una consciència, -no autoconsciència, en sentit d'experiència de sí mateix. No hi ha consciència del jo. Només consciència, i això es precisament el tu: la consciència del jo, que és la font de consciència. Fins i tot el vertader principi d'identitat,  no pren la forma del "jo sóc jo", sinó la del "jo sóc tú".

__________________________________ Comentaris:

 

(1) Innocència: es pot referir a l'estat -inicial o actual-, representat en diverses tradicions:

a) En el Logos de Heràclito (f.50): logos es "La reunión conjunta dels contrarios". Es la 'fhisis', el Ser de los entes, o sea también, "manifestació de l'Esser en els ens". "Uno es Todo". Pues Lógos es sinó­nimo de Ser y de physis y significa la reu­nión de una cosa con otra, la Totalidad-Relación que enlaza todo con todo y sostiene todo en el Todo. Es armonía en la diversidad y en la oposición, y es con­tienda en la unidad. Es lo que, más allá de todos los entes, los sostiene y reúne en sí y los sostiene en su relación esencial a lo diverso de sí." (de la No-dualidad de M. Cavallé).

b) En el "Te" del Tao Te King de Lao-tsé: es ausencia de contrarios u opuestos: es al conocer lo positivo cuando se engendra lo negativo.

c) En el Bhagavad Guita, según Ghandi, (C.18) en que el hombre sabio que conoce el secreto de la acción sabe que ninguna acción procede de él, que todo procede de Dios.

d) En el jardín del Edén: en inocencia, se vive en el árbol de la Vida, sin tener que "comer" del conocimiento del bien i del mal.

 

_______________________________________

BONA PASQUA A TOT-HOM

 

"Déu meu, Déu meu, ¿perquè m'has abandonat?" ("Elohí, Elohí  ¿lemà sabactani"?)

"Pare en les teves mans encomano el meu esperit"

 

L'encarnació que Deu pare realitza  sempre en l'"eternitat" en el seu Fill únic, esdevé en aquestes paraules, mort i resurecció. Es "mor" a tot el que no és el regne interior, a l'ego, simbolitzant-ho en el "Déu meu" que abandona a Jesús; però també es "reencarna" en la Vida, la que era des del principi, encomanant al Pare el seu esperit.

A l'oració l'home parla a Déu. A través de la lectura "sagrada", és Déu qui parla. L'experiència de  llegir  presuposa una fe prèvia; es fa de paraula a paraula, d'una Presencia (de llum) que es va actualitzant, a mesura que s'actulitza  la fe.
La omprensió de les Escriptures  es transforma en coneixement;  i coneixement i amor van junts, doncs es tracta de relació entre dues persones: el coneixedor modifica el conegut, i a la vegada, aquest també es transforma.
Déu és amor i qui mora en l'amor mora en Déu i Déu en ell.
La lectura ens fa vibrar al nivel del que es llegeix, i tenim una experiència de llum inmediata, lluminosa, -"la Vida era la llum del homes"-. Contactar amb la Presencia es situar-se al present.  La comprensió implica un nou naixement i un nou amor.

QUI SOC?

Josep Lluís?. Aquest es el nom que em vam posar des que vaig nàixer.

Veig que d'això tinc una consciència:  de que tinc un "ego" per viure al món,  i  que a part d'un ego també tinc consciencia d'un jo més profund que també existeix. Un jo que és.

Aquest jo que soc, "jo soc", el té tothom que n'ha pogut adonar-se'n.  No som diferents; tothom té un jo profund que pot "detectar" amb la pròpia consciència, i que, meditant, veus que és més profund, que pot ésser sempre que l'interioritzis en la teva consciència: es pot dir que  potser conté tot el que tens a l'inconscient, que no ha aflorat mai.

La psicologia ajuda en aquesta recerca e identificació: tot el q vas negar de petit pot aflorar, formant part del jo global. Així, si he tingut ràbia gelosia, por etc., reconeixent-t'ho en tu mateix, s'esdevé en tu una consciència i un coneixement més amples que abans.

Així, en certa manera, es pot intuir que som més que una consciència-inteligència: en reconèixer-ho ens envaeix més pau i més serenor. Descobrim que hi ha quelcom que és també nostre i que ens dóna pau, serenor, amor.

Podem detectar que el jo-soc és mes que un mer jo; que tinc existència sempre, des de sempre hem sigut i serem el mateix. Vivint aquest jo-soc tenim una consciència d'una "presència" que es quelcom més que jo: que ho som tots. Es gaudeix d'un alliberament i d'una presència fora del normal, supra-personal. S'intueix quelcom diví?

Vivint aquesta consciència podem dir que som uns "altres" -jo-soc-, que abans no érem. Però de fet no vivim un altre jo-soc, sinó que poc a poc veiem que en "ser" es detecta quelcom que viu dintre nostre,  que encara no el coneixíem, i que cada vegada més ens eixampla la consciència. Podem preguntar: "que en seré jo"?