L’AMOR VERDADER  (a qui estima...)

 

Vivim amb l’eterna pregunta de que es l’amor. En diem que és un sentiment de despreniment, d’entrega, d’un mateix cap als altres. Quan l’enamorament és present, l’amor es mostra  amb la màxima intensitat; però, passat un temps, veiem que també és quelcom temporal, i que tampoc dura per sempre. ¿Qué es doncs l’amor?.
 

L'amor, el podem intuïr com un focus de llum que, il.luminant amb els seus raigs en totes direccions, -talment si fós una estrella-, fa desaparèixer qualsevol tenebra. I de tal forma que, si en faltés tan sols un raig, potser ja no sería la llum de l’amor, car l'amor irradía, de forma centrífuga, a tot l’univers.
 

Qui reb aquesta llum, que es difón arreu? Cal atendre al receptor, doncs l’amor és intercanvi, i és compartir: és ser parts con-juntes. Hi ha amor com-partint. Calen els altres; cal compartir amb ells, n’hi han dues parts, l’emisora, que projecta, i la receptora, que reb. Si nomès penso difondre la meva llum, -nomès penso en mí-, no acolliré la dels altres, no compartiré; l’amor, -així-, no es total. Tan necessari és emetre llum, com acollir la que prové de l’altre. Així va dir Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres, ...”
 

Acostumats a dir “tinc amor”, o “estimo”, potser l’experiència de l’amor la vivim en clau temporal: ara hi ha amor, però, -si passa un temps-, potser deixi de ser-hi. Es possible, això? No. L’amor verdader, l'amor en plenitud, -amor sagrat-, no és quelcom que es pugui tenir, -o no tenir: l’amor verdader, nomès s’és. Seguint E. Fromm, podem dir: ¿tenim felicitat o som feliços? Tot el que és, -el que és en plenitud-, es genera, esdevé dintre nostre. Només l’amor que neix en mí, -i neix de la intuïció que som creats a imatge i semblança del Pare, que som fills i hereus seus, que som el “sí mateix”  que som U amb Ell-, és veritable amor, amor en plenitud. Els altres amors deriven d’aquest, l'únic real. 
 

Qui contempla l’obra d’amor del Pare, -feta per estimar-se en nosaltres-, es torna, esdevé, amor. Ell, que és amor verdader, s’estima a sí mateix, i engendra el fil a través de l'esperit. I si ho fa a travès nostre, -si s’estima en nosaltres-, és perquè el nostre esperit és obert a Ell.
 

Per a que aquest amor neixi, cal silenci intern, cal que Ell, -que és amor-, neixi. I per tant, que desaparegui la meva “persona”, el meu “jo”, les referències al “mi”. L’amor verdader es manifesta  a través del que jo “no-soc”, en la “no-entitat” que sóc, en el “buit” que s’esdevé en mi, quan nomès es...., El innombrable.