QUE ES MENTE NO-DUAL

En el universo dual, percibido por los  sentidos, todo está lleno de fenómenos: éstos consisten en "objetos" visualizados por un "sujeto", que ve, hace, juzga, etc. Este actuar es el aspecto objetivo de la mente, y carece de toda existencia como 'objeto'. Respecto al aspecto subjetivo de la mente, tampoco existe "cosa" alguna, más allá de lo que es cuando se la objetiviza, o sea, que es también mente (1).

Siendo el universo manifiesto en sus aspectos subjetivo y objetivo, 'mente', y viceversa, ese universo manifiesto es también lo que somos, y con ello se elimina así la dualidad. Mente, es así, tanto apercepción de todo lo que conocemos, y a su vez, el conocimiento de todo. (T. Grey).

Excluido el punto de vista no-dual, se intuye que, en el mundo de la mente no dividida, lo que hay es todo lo que conocemos, sin nada que distinga 'yo', de 'otro-que yo', 'esto' de 'eso', blanco de negro, etc; en este sentido podemos decir que el mundo es "neutro", o, siguiendo a Heráclito, que "uno es todo" (o "todas las cosas son uno"), (50) y que "uno son bien y mal" (58).

Quien actúa en el "mundo neutro" puede  recordar las frases del Tao Te Ching, cap. 29:

"Quien pretende el gobierno del mundo, y transformar éste, se encamina al fracaso.

El mundo es un vaso espiritual que no se puede manipular.

Quien lo manipula lo empeora, quien lo tiene lo pierde."

 sin abandonar las cosas en la vida, siguiendo la pauta del cap. 48:

 

Disminuyendo cada vez más

se llega a la no-acción.

Por la no-acción

nada se deja sin hacer.

El mundo siempre se ha ganado sin acción.

La acción no es suficiente para ganar el mundo.

Sobre esta visión de la mente no-dual, ¿cabe una reflexión sobre el "esfuerzo" de las técnicas de meditación, oración, obras de misericordia, etc., por la "transformación" del mundo, o bien dejar con humildad que la serenidad y la paz silenciosa del nóumeno ilumine nuestro corazón?

 

(1) M. Cavallé, respecto al "Cogito ergo sum" de Descartes: El sujeto moderno, el sujeto/substancia, deviene auto-contradictorio: es apertura subjetiva en tanto que cogitare; pero, a su vez, existe para sí mismo como objeto clausurado de su cogitare. La auto-conciencia del sujeto, el fundamento último para la modernidad, es un pseudo-sujeto que es para sí como objeto de sí.

_________________________________

De l''obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. EL CAMI ESPIRITUAL CRISTIÀ. (pàgs. 126-135).
(Preparació de la  Pasqua  per a estudiants a la capella universitària del aampus 'Sapienza a Roma, en 1963).

 

3. El Cristianisme, plenitud de joia.

 

Hem vist que l'home aspira a la felicitat i que la fe es la joia de la condició humana per assolir-la; també, que la religió és font única de la joia; ara bé, és el cristianisme qui ens explica com arribar a la plenitud d'aquesta joia, a la Vida. El seu missatge, és rebre la bona notícia, tot l'Evangeli, -revelació-, com una notícia nova, bella, i joiosa, -i salvadora-, com un descobriment personal, com acte de fe d'alguna cosa que no havia passat mai. I aquest desig infinit de l'home, la màxima revelació, es allò que el Crist ha vingut a portar-nos: el missatge de la joia perfecta és Déu, joia: "...esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria ningú us la prendrà", (Jn 16, 21) doncs és el que ens ha deixat: "Us deixo la meva pau". (Jn 14,27).

 "Us he dit això, us he manifestat això perquè la meva joia, la meva gràcia.... sigui en vosaltres, perduri en vosaltres". Es a dir, que la joia de ser "fills de Déu", arribi a la seva plenitud: "Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa", i arribar així al seu acompliment, al pleroma: és molt més que una simple adopció, és un do que després 'es rep en propietat'. Així esdevenim cristians: hem rebut el testament, l'herència de la joia plena. Cal obrir el cor; ser-ne conscients, per rebre el do, i gaudir de la joia que inunda. "Jo us dic: Vosaltres sou Déus" (Sl 82). Cal veure que la idea del cristianisme i allò que el Crist ha vingut a portar és la joia perfecta, perquè "som fills de Déu", i "una sola cosa amb Déu": ens divinitzem totalment a fi de ser una sola cosa amb Déu; tot allò que el Senyor ens ha deixat, i pel que ha vingut a la terra, és la divinització, la joia perfecta de ser Déu.

La única condició serà la de morir al "ego", al "mon extern" al "déu meu" que t'abandona, i descobrir que el regne de Déu, de la joia, és dintre nostre. I ser simplement "pobres" homes: deixar-se, abandonar-se, delegant-ho tot, i en silenci, tornar a l'estat de unitat -com ja érem en el principi. El cristià que viu així és el ressuscitat, que viu d'una altra vida que és plena i total, i per tant va més enllà de totes les coses; i al mateix temps hi està plenament encarnat, guiant, dirigint, amb l'atenció i consciència plenes. En temps de Pasqua, hem de poder veure com la joia és allò que el Senyor ens ha deixat: no solament es predica; és el regal, el do que Déu ens revela des de l'eternitat.