L'ESPERIT DE DEU PLANABA SOBRE LES AIGÜES

"Al principi de la creació l'esperit de Deu planaba  sobre les aigües". (Gen. 1. 2). 

En aquestes paraules podem intuir que la visió del Deu trinitat pot ser ja present a la nostra consciència: Déu (1), el seu Esperit (2), i les aigües, -representant el Kosmos-, (3). Ho fem, recordant la similitud amb la visió cosmoteàndrica de R. Panikkar, més escaient. Es el 'bufar' de Deu, el que dona també vida al home (Gen. 2. 7). L"alè" indica la realitat i la naturalesa del do que se'l fa.  

Per traslladar aquesta figura de la creació, al mon d'avui dia,  podem adoptar la forma de la paràbola, per trobar una certa similitud en el mon actual, amb paraules d'avui dia, amb  elements naturals com son: a) les aigües del mar; b) l'aire on es condensen el vapors provinents d'elles; c) l'energia solar o còsmica, que escalfa o refreda les aigües, degut a la seva presencia. 

Cal precisar que tots tres elements provenen de l'Absolut, de l'U, i que res del que parlem queda totalment fora o extern al seu engendrament (creació). Podem assimilar als homes un paper similar al que l'aigua del cosmos té en la natura, en les diverses fases: degut a l'energia inicial, -solar, còsmica-, a) sobre les aigües del mar es forma  vapor en forma boira o de núvols; b) que després es condensat en gotes d'aigua, -o neu, o gel-; c) per retornar, a través de rius i bassals, als oceans d'on procedien.  

També podem referir aquest recorregut de les aigües al procés que recorre la nostra vida,  que, en una etapa inicial,  -quan  som criatures petites - ens assemblem al vapor inicial dels núvols i boires, en el sentit que posseïm una certa transparència e indefinició -si parlem de personalitat-, on ni el bé ni el mal estan tan dràsticament distingits, com passarà després, de grans, ni ens considerem totalment separats ni diferenciats els uns dels altres. Jesús va dir sobre elles: "si no es  torneu com aquestes no entrareu al regne". Posteriorment, quan se'ns desperta l'"ego" i la personalitat i la separació ens delimita com "gotes d'aigua", neu, o gel, la tensió superficial ens aïlla com individus, creant-ne separacions i diferencies, que condueixen a les  pors i els desitjos propis del humans. Tanmateix, però, mantenim en tot aquest procés, l'essència que sempre som, aigua, fins que finalment arribem al mar d'on provenim.

Inès Castel-Branco explica la metàfora de la gota d'aigua, en un resum del seu llibre La Gota d’aigua: segons Raimon Panikkar :

·         Inès Castel-Branco adapta i mostra l’essència d’aquesta metàfora que el filòsof considerava molt potent per al seva universalitat. Planteja què passaria si la mort no fos més que el moment en què la gota d’aigua cau al mar? A partir d’aquest punt es presenten dos camins diferents que depenen, senzillament, de la manera com ens veiem a nosaltres mateixos, on posem l’accent: si a la gota o bé a l’aigua. Ens convida a fixar-nos en la gota que deixa d’existir com a gota única, amb un espai i un temps que la individualitzaven. I després ens centra en l’aigua que no té el destí que la gota, perquè continua existint, només que ha perdut les seves limitacions i s’ha barrejat amb l’aigua del bassal, del riu o de l’oceà, però no ha perdut res en tant que aigua. La mort és una experiència individual, però si pensem en la gota que és portadora d’aigua, veiem com també nosaltres som portadors de vida.

Aquesta metàfora ens pot ajudar a entendre diverses  coses com: 

1. Hi ha una energia inicial, còsmica, eterna, que, emetent la seva essència, el ser, està sempre present en les transformacions que esdevenen en la vida de l'home, -sense que ens n'adonem-, i que podríem dir-ne amor. Es la gràcia de reconèixer la presència d'aquest amor, -que ens cal descobrir a tots i en tots-; es la "Benaurada Senzillesa" de que parla R. Panikkar, i que ens portarà a la "Nova Innocència", gaudint  viure feliçment.

 

2. A part de l'amor verdader, primordial, diví,  hi ha amor, entre les creatures, amb que els homes ens estimem usualment,  que prové d'aquell amb el qual tots som prèviament estimats, -l'aigua que conté la gota-, i per això broten com altres amors entre els homes. No es aventurat  dir que no s'estima realment, si  d'alguna manera no és present aquest origen de l'amor verdader.

3. Segons les diverses etapes de la vida, es quan som criatures petites, quan aquest amor  és fa mes present. Jesús va dir: "deixeu que el nens vinguin a mi". L'aigua, llavors es pura, neta, transparent, sense malícia. Els sentiments d'amor, de pertinença, i de protecció, a la infància son  bàsics per que aquesta etapa es pugui desenvolupar en harmonia, -amb algun petit trauma-, però sense  posteriors complicacions.

4. Es entre els 8 i 10 anys, -segons els estudis-, quan s'inicia la formació psicològica de la persona, a través del desenvolupament del "jo", (o "ego") del "superjó" i del "allò", que es delimita -com ho fa la tensió superficial- la pel·lícula que envolta la gota i, conseqüentment  parlem així de la "gota d'aigua". L'essència de l'aigua de la gota (amor) és la mateixa, però ja no ens veiem dins d'ella, sinó que l'ego s'apropia d'ella i en forma una pseudoidentitat, -que mira cap a fora-, i així ens la fem nostra, oblidant la riquesa interior-. Aquesta  riquesa interior (l'aigua pura, l'amor), es allò de que Jesús digué: "el regne de Déu es dintre vostre". 

5. Naixement de l'objecte i el subjecte. L'ego la pseudoidentitat, que creiem que som, pensa així que és un subjecte, disposat a contemplar, a l'exterior, tant la resta de "gotes d'aigua", com a "si mateix", com a objectes, fent comparacions, i confrontacions que son l'origen de les pors i dels desitjos que expliquen les filosofies i la psicologia, creant-se una confusió general. 

6. El que observa també com a objecte l'"ego", -i per tant, la crea-, es la visió, de que existeix una energia il·limitada, sempre present en les transformacions que s'esdevenen en la vida de l'home, cosa que seria veritat si ens poguéssim desconnectar del que som, i 'mirar des de fora' un partit que en el que sempre estem jugant. Llavors, a aquest ens a qui atribuïm  la creació dels vapors,  gotes d'aigua, gels, etc. li donem el nom de Deu. 

7. Atès que no ens avenim a creure que tot el que ens envolta forma part de l'energia còsmica inicial, il·limitada, pensem que hi han coses 'bones' i coses 'dolentes', amb la qual cosa, i per tal de millorar el mon de les tempestes, tsunamis, terratrèmols, etc. l'home crea el culte, el sacrifici, el ritu, el Deu, quan aquest li recorda en canvi, a través de Isaïes i S. Mateu, que està cansat d'aquesta actes i que el que vol es: "misericòrdia vull, que no sacrificis".

jlm

LA TRINIDAD 

 

He aquí lo primero con lo que se encuentra S. Agustín: 

·         «Yo mismo, al discurrir sobre estas tres cosas, veo en mí, cuando amo, tres   elementos: yo, lo que amo y el amor»

 

·        "Dios es amor, y quien mora en el amor, mora en Dios, i Dios en él." (1 Jn, 4.16).  

A partir de esto, podemos ver, desde otro punto: 

·          Yo (1), veo que Dios (2) nos ha amado (3),  antes; y que si fluye a través mío, puedo también  amar. El amor es fluencia y transparencia; no se queda ni en, ni con nadie; es siempre fluyente. 

Este 'amor', de Dios es su esencia, su Ser, 'YO SOY'; es dación absoluta, eterna, sin  espacio ni tiempo; y si es compartido, participado, o relacionado,  ha de ser engendrado de Dios mismo; no puede ser 'creado' de otra 'cosa' como 'cosmos', 'mundo', etc.,  sino de su propio Ser, de su 'esencia'; no puede hacerlo de nada mas que de sí (de su 'Sí Mismo', dirán en oriente). Y así, es decir, dándose absolutamente todo por amor: todo,  desde  el cosmos, (engendrando, o "creando") hasta el 'hombre primordial', (Adán, representando la humanidad). Según el A.T. Lo hace  a su imagen y semejanza, y, si lo hace -'sin tiempo'-, lo era también en el principio, anterior a la manifestación. Respecto a dónde,  en qué 'imagen' se da Dios, ¿podemos decir, en el 'hombre primordial', en total libertad?

(Esta visión del  amor de Dios intenta adecuarse a la del A.T.) 

En  visión trinitaria:  a quien Dios 'hace' o engendra, absolutamente, y en total libertad, es a su Hijo, (la humanidad), al Cristo, al Logos, quedándose vacío al darlo todo al Hijo, -Jesús-, para los cristianos. Esta visión de la dación absoluta del Padre vaciándose en el Hijo -a través del Espíritu-, esa  imagen, es la que la humanidad puede 'intuir'. Esa  visión trinitaria, de unicidad, nos puede llevar  al Padre.

----------------------

De otro lado, desde una perspectiva  lógica, podemos pensar: si Dios 'hace' algo, éste algo no puede ser ni 'malo', -seria un demonio-,  ni 'bueno',  -pues  entonces seria 'otro' Dios', -lo cual es  absurdo a nuestra razón. De aquí, que el único camino para hacerlo sea  en nuestra "libertad" de caminar  hacia él cuando se nos llama.

------------------------

¿Podría ser Brahman, del Vedanta Advaita? A Brahman se le califica como Sat-cit-ananda: Tener  la consciencia-inteligencia del que el Ser produce la  felicidad del amor.

 

------------------------

                                                                                                                   

MARIA

 (Resum del cap.III "Maria" de la secció 2ª, volum 1, tom 2, de l'Opera Omnia d'en R. Panikkar)

 A. El misteri de Maria

En contacte amb Maria, la Inmaculada, sembla que el seu privilegi original se'ns transmet a nosaltres. La seva devoció, es garantia de perseverança.

Ella -sense saber-ho-, és, des de sempre, plena de gràcia, com l'àngel li va revelar. Es mare dels qui retornen com a infants per a poder entrar en el regne de Déu. I som infants, -i ho serem-, si tenim una mare. Quan s'estima la mare, es conserva un cor de nen. L'amor a Maria es necessari per entrar al Regne del Cel. Ella ha estat sempre en nosaltres, sense que es sabés. Hi ha una altra vida en nosaltres, nascuda per voluntat de Dona: !Fiat me!, -va dir-, entregant  la voluntat al Senyor, com després diu Jesús, Fill seu.

Es en la nostra religió -divina i alhora humana-, on es veu que la dimensió amorosa de l'amor de mare, es fonamenta en l'amor de Maria. Amb el nostre amor, concret i humà, estimem el nostre Déu, que s'ha fet home, i estimem també la seva mare, que ens ha estat donada. La devoció mariana de l'Església medieval consisteix en que el seu amor a Maria no és un amor 'espiritualitzat', sinó sobretot, un amor humà. La tradició de l'Església atribueix a Maria un conjunt de funcions, que fan de la Mare de Déu la reina de tota la tradició, mitjancera de gràcies, i coredemptora.

L'ànima que es converteix a Crist i es bateja, -segons la tradició patrística-, es diu Maria, perquè també ella engendra a Crist. La veritable redempció es la redempció per mitjà del cor; i com ens fou donada com a mare al peu de la Creu, ens engendra veritablement a la vida del seu Fill. Aquest fill únic, te una única mare, Maria, que va  realitzar la vida plena, i la completa en nosaltres.

B. La Mare de Déu,"mestra" de vida interior.

L'actitud de Maria en relació amb nosaltres, destaca una doble funció: ensenya amb el seu exemple, i amb la seva acció; no té una doctrina, viu i fa, empeny i sosté, atrau i convenç. Podem veure-ho en dos exemples:

1. El principi passiu de la vida interior.

Sembla que Jesús hagi predicat només una doctrina per assolir la felicitat sobrenatural, i s'hagi limitat a donar-nos la recepta per a assolir l'èxit a l'altre món, sent eternament feliços. Però això esdevé un egocentrisme inconscient, encaminat a la obtenció de la puresa, la fortuna, que tot vagi bé, etc., la qual cosa no és en el fons més que pura egolatria.
 "Déu no deu res a ningú mes que a ell mateix", es diu a la Summa Theologica de S. Tomás. Però  fins i tot a la comunió, es tracta de que ens transformen en el crist, i no que ell esdevingui en nosaltres. M.Eckhart arriba a dir diu que per ser-ne lliure de tot, no hi pot haver en ell ni tan sòls un "lloc" reservat a un Déu.  El fi de la nostra vida no és ni tan sols donar glòria a Déu, sinó simplement Déu, la unió amb ell, la comunió amb la Divinitat: va crear les creatures per manifestar la seva perfecció.

Per tant, es seguint la via de la vida interior ("el regne és dintre de vosaltres"), dels camins de l'amor, de tot allò fins al fi de l'existència, que l'home s'adona que la seva comesa es redueix a una actitud principalment passiva, femenina, com Maria. La Mare de Déu, fecundada per l'Esperit, és model de comportament, de passivitat, de receptivitat: diu un simple "faci's".

 2. Maria, mestra de vida interior. (contemplació)

Maria realitza les funcions pròpies de vida exterior, com a mare, esposa, veïna, etc., així com també les de la vida interior. La vida cristiana és com la síntesi entre Marta i Maria, on aquesta escull la millor part, la contemplació, i Marta l'acció, que son  parts d'un tot, -la Vida, la llum dels homes. Maria realitza la síntesi: l'acció no és el fruit material de la contemplació, ni la seva expressió; és un cercle vital. La contemplació, mena a l'activitat en el món, de la qual es nodreix la nostra ment i el nostre cor, per conèixer i estimar Déu en les creatures. Veure déu en totes les coses: es pot fer ampliant la consciència, amb allò que es veu, s'entén, es coneix i s'experimenta.

La vida no ens ha estat donada ni per "donar" ni per "rebre", ni per actuar, fer, etc, sinó per comprendre-la, i viure-la en enteniment i lloança al Creador. La Vida no es troba en allò que hom posseeix (Lc. 12,15), sinó en el que som, en el que esdevenim.

Dimensions Marianes de la vida.

a) La dimensió humana. La primera dimensió de Maria és la humana; vinculada a tot, a la redempció i a l'amor; ella fou la primera creient; va acceptar l'Esperit Sant en ser  "Mare" de Jesús, i de tota la humanitat: el Fill unigènit del Pare. A la gran Teologia, s'afegeix només una paraula, "fiat", que ens vincula al misteri de l'engendrament diví en nosaltres.       

b) La dimensió femenina. Maria encarna l'etern femení; l'amor humà; tota la polaritat present en el sexe l'hem de descobrir al nostre interior i integrar-ho en la vida personal, doncs cada ésser és també, androgin; conté els dos gèneres. La dimensió de la "deessa mare" no manca en quasi cap religió; però la formula Mater Dei, no diu nomes que és la  Mare del Crist, sinó també Mare de Deu.

c) La dimensió corporal. Maria és símbol de la dimensió corporal de la vida; l'home, que és unitat, que és carn i ossos, que es cos, i part constituent de l'home. Jesús digué: "Deixeu que els infants" (cossos també) "vinguin a mi..... perquè el regne de Déu és dels qui són com ells". (Mc 10,13-16). La religió ha de ser corporal. Així es veu en la cura que es posa en el cultiu del cos a les tradicions orientals.

La religió, i la fe autèntiques, seran igualment corporals, com son plenes de l'Esperit; així es fa en dejunar i menjar, en l'acte de la procreació i de la dansa, en la cura del cos i de la bellesa. No només l'ànima, la que es temple de l'Esperit, sinó també el cos, com en l'Eucaristia: l'home pot transformar lentament el seu cos en cos gloriós. Son una única cosa en una doble manifestació.

El C. 28 del Tao fa referència al femení:

Qui coneix allò masculí

però es manté en el principi femení,

es com rierol del món

la virtut eterna no l'abandonarà,

i retornarà a la infància.

______________________________________________________

QUE ES MENTE NO-DUAL

En el universo dual, percibido por los  sentidos, todo está lleno de fenómenos: éstos consisten en "objetos" visualizados por un "sujeto", que ve, hace, juzga, etc. Este actuar es el aspecto objetivo de la mente, y carece de toda existencia como 'objeto'. Respecto al aspecto subjetivo de la mente, tampoco existe "cosa" alguna, más allá de lo que es cuando se la objetiviza, o sea, que es también mente (1).

Siendo el universo manifiesto en sus aspectos subjetivo y objetivo, 'mente', y viceversa, ese universo manifiesto es también lo que somos, y con ello se elimina así la dualidad. Mente, es así, tanto apercepción de todo lo que conocemos, y a su vez, el conocimiento de todo. (T. Grey).

Excluido el punto de vista no-dual, se intuye que, en el mundo de la mente no dividida, lo que hay es todo lo que conocemos, sin nada que distinga 'yo', de 'otro-que yo', 'esto' de 'eso', blanco de negro, etc; en este sentido podemos decir que el mundo es "neutro", o, siguiendo a Heráclito, que "uno es todo" (o "todas las cosas son uno"), (50) y que "uno son bien y mal" (58).

Quien actúa en el "mundo neutro" puede  recordar las frases del Tao Te Ching, cap. 29:

"Quien pretende el gobierno del mundo, y transformar éste, se encamina al fracaso.

El mundo es un vaso espiritual que no se puede manipular.

Quien lo manipula lo empeora, quien lo tiene lo pierde."

 sin abandonar las cosas en la vida, siguiendo la pauta del cap. 48:

 

Disminuyendo cada vez más

se llega a la no-acción.

Por la no-acción

nada se deja sin hacer.

El mundo siempre se ha ganado sin acción.

La acción no es suficiente para ganar el mundo.

Sobre esta visión de la mente no-dual, ¿cabe una reflexión sobre el "esfuerzo" de las técnicas de meditación, oración, obras de misericordia, etc., por la "transformación" del mundo, o bien dejar con humildad que la serenidad y la paz silenciosa del nóumeno ilumine nuestro corazón?

 

(1) M. Cavallé, respecto al "Cogito ergo sum" de Descartes: El sujeto moderno, el sujeto/substancia, deviene auto-contradictorio: es apertura subjetiva en tanto que cogitare; pero, a su vez, existe para sí mismo como objeto clausurado de su cogitare. La auto-conciencia del sujeto, el fundamento último para la modernidad, es un pseudo-sujeto que es para sí como objeto de sí.

_________________________________

De l''obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. EL CAMI ESPIRITUAL CRISTIÀ. (pàgs. 126-135).
(Preparació de la  Pasqua  per a estudiants a la capella universitària del aampus 'Sapienza a Roma, en 1963).

 

3. El Cristianisme, plenitud de joia.

 

Hem vist que l'home aspira a la felicitat i que la fe es la joia de la condició humana per assolir-la; també, que la religió és font única de la joia; ara bé, és el cristianisme qui ens explica com arribar a la plenitud d'aquesta joia, a la Vida. El seu missatge, és rebre la bona notícia, tot l'Evangeli, -revelació-, com una notícia nova, bella, i joiosa, -i salvadora-, com un descobriment personal, com acte de fe d'alguna cosa que no havia passat mai. I aquest desig infinit de l'home, la màxima revelació, es allò que el Crist ha vingut a portar-nos: el missatge de la joia perfecta és Déu, joia: "...esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria ningú us la prendrà", (Jn 16, 21) doncs és el que ens ha deixat: "Us deixo la meva pau". (Jn 14,27).

 "Us he dit això, us he manifestat això perquè la meva joia, la meva gràcia.... sigui en vosaltres, perduri en vosaltres". Es a dir, que la joia de ser "fills de Déu", arribi a la seva plenitud: "Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa", i arribar així al seu acompliment, al pleroma: és molt més que una simple adopció, és un do que després 'es rep en propietat'. Així esdevenim cristians: hem rebut el testament, l'herència de la joia plena. Cal obrir el cor; ser-ne conscients, per rebre el do, i gaudir de la joia que inunda. "Jo us dic: Vosaltres sou Déus" (Sl 82). Cal veure que la idea del cristianisme i allò que el Crist ha vingut a portar és la joia perfecta, perquè "som fills de Déu", i "una sola cosa amb Déu": ens divinitzem totalment a fi de ser una sola cosa amb Déu; tot allò que el Senyor ens ha deixat, i pel que ha vingut a la terra, és la divinització, la joia perfecta de ser Déu.

La única condició serà la de morir al "ego", al "mon extern" al "déu meu" que t'abandona, i descobrir que el regne de Déu, de la joia, és dintre nostre. I ser simplement "pobres" homes: deixar-se, abandonar-se, delegant-ho tot, i en silenci, tornar a l'estat de unitat -com ja érem en el principi. El cristià que viu així és el ressuscitat, que viu d'una altra vida que és plena i total, i per tant va més enllà de totes les coses; i al mateix temps hi està plenament encarnat, guiant, dirigint, amb l'atenció i consciència plenes. En temps de Pasqua, hem de poder veure com la joia és allò que el Senyor ens ha deixat: no solament es predica; és el regal, el do que Déu ens revela des de l'eternitat.

L’AMOR VERDADER  (a qui estima...)

 

Vivim amb l’eterna pregunta de que es l’amor. En diem que és un sentiment de despreniment, d’entrega, d’un mateix cap als altres. Quan l’enamorament és present, l’amor es mostra  amb la màxima intensitat; però, passat un temps, veiem que també és quelcom temporal, i que tampoc dura per sempre. ¿Qué es doncs l’amor?.
 

L'amor, el podem intuïr com un focus de llum que, il.luminant amb els seus raigs en totes direccions, -talment si fós una estrella-, fa desaparèixer qualsevol tenebra. I de tal forma que, si en faltés tan sols un raig, potser ja no sería la llum de l’amor, car l'amor irradía, de forma centrífuga, a tot l’univers.
 

Qui reb aquesta llum, que es difón arreu? Cal atendre al receptor, doncs l’amor és intercanvi, i és compartir: és ser parts con-juntes. Hi ha amor com-partint. Calen els altres; cal compartir amb ells, n’hi han dues parts, l’emisora, que projecta, i la receptora, que reb. Si nomès penso difondre la meva llum, -nomès penso en mí-, no acolliré la dels altres, no compartiré; l’amor, -així-, no es total. Tan necessari és emetre llum, com acollir la que prové de l’altre. Així va dir Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres, ...”
 

Acostumats a dir “tinc amor”, o “estimo”, potser l’experiència de l’amor la vivim en clau temporal: ara hi ha amor, però, -si passa un temps-, potser deixi de ser-hi. Es possible, això? No. L’amor verdader, l'amor en plenitud, -amor sagrat-, no és quelcom que es pugui tenir, -o no tenir: l’amor verdader, nomès s’és. Seguint E. Fromm, podem dir: ¿tenim felicitat o som feliços? Tot el que és, -el que és en plenitud-, es genera, esdevé dintre nostre. Només l’amor que neix en mí, -i neix de la intuïció que som creats a imatge i semblança del Pare, que som fills i hereus seus, que som el “sí mateix”  que som U amb Ell-, és veritable amor, amor en plenitud. Els altres amors deriven d’aquest, l'únic real. 
 

Qui contempla l’obra d’amor del Pare, -feta per estimar-se en nosaltres-, es torna, esdevé, amor. Ell, que és amor verdader, s’estima a sí mateix, i engendra el fil a través de l'esperit. I si ho fa a travès nostre, -si s’estima en nosaltres-, és perquè el nostre esperit és obert a Ell.
 

Per a que aquest amor neixi, cal silenci intern, cal que Ell, -que és amor-, neixi. I per tant, que desaparegui la meva “persona”, el meu “jo”, les referències al “mi”. L’amor verdader es manifesta  a través del que jo “no-soc”, en la “no-entitat” que sóc, en el “buit” que s’esdevé en mi, quan nomès es...., El innombrable.

La oración que cambia.

En la oración,  acostumbrados a "pedir" sin más, (salud, riqueza, bienestar, etc.), nos olvidamos de la esencia de la oración: Quien ora, no  puede  hacerlo sólo el hombre, con la lógica humana; es algo más elevado,  hay que descubrir cómo hacerlo desde Él: “Pidamos  al  Espíritu  Santo que  Él nos enseñe  a rezar; no  se  puede  rezar  sin  el Espíritu Santo. Es Él quien reza en nosotros, es Él quien nos cambia el corazón, es Él quien nos enseña a llamar a Dios ‘Padre’. (Hay que tener esa "Presencia interior"; esa apertura consciente de corazón : es ella quien lo hace posible).

La oración no  tiene por  finalidad  que  Dios "cambie" las cosas por mis ruegos. Si lo hace, es su voluntad, no la nuestra.  Quien  se "cambia" en  la oración, -así como en la obra de Misericordia-,  es  lo  mismo:  si con  humildad  se ora  por algo,  se  ha  de hacer conscientemente de que es 'quien ora' quien se transforma,  interiorizando  el sufrimiento, abriendo el corazón, .....  eso mismo comporta ya un "cambio".  

Cuando se dice:  en realidad lo que se recibe pidiendo, es la fuerza para cambiar-nos el corazón,   más que "pedir" una   fuerza  para  cambiar-nos  el  corazón,  se trata de interiorizar  en  nuestra  consciencia  el  sufrimiento del mundo,  y,  a través de nuestra actitud de apertura consciente del corazón,   se produce ya un cambio: no somos  nosotros  quienes  hemos  de tener  la fuerza  que pedimos para que  así  "cambie" el mundo, sino dejar que  Él fluya a través de nuestro corazón,  y que  el cambio del mundo se haga según Su voluntad.