L'ESPERIT
DE DEU PLANABA SOBRE LES AIGÜES
"Al principi de la creació l'esperit de Deu planaba sobre les aigües". (Gen. 1. 2).
En
aquestes paraules podem intuir que la visió del Deu trinitat pot ser ja present a la nostra consciència: Déu (1), el seu Esperit (2), i les aigües,
-representant el Kosmos-, (3). Ho
fem, recordant la similitud amb la visió cosmoteàndrica
de R. Panikkar, més escaient. Es el 'bufar' de Deu, el que dona també vida al
home (Gen. 2. 7). L"alè"
indica la realitat i la naturalesa del do
que se'l fa.
Per
traslladar aquesta figura de la creació, al mon d'avui dia, podem adoptar la forma de la paràbola, per
trobar una certa similitud en el mon actual, amb paraules d'avui dia, amb elements naturals com son: a) les aigües del
mar; b) l'aire on es condensen el vapors provinents d'elles; c) l'energia solar
o còsmica, que escalfa o refreda les aigües, degut a la seva presencia.
Cal
precisar que tots tres elements provenen de l'Absolut, de l'U, i que res del
que parlem queda totalment fora o extern al seu engendrament (creació). Podem
assimilar als homes un paper similar al que l'aigua del cosmos té en la natura,
en les diverses fases: degut a l'energia inicial, -solar, còsmica-, a) sobre
les aigües del mar es forma vapor en
forma boira o de núvols; b) que després es condensat en gotes d'aigua, -o neu,
o gel-; c) per retornar, a través de rius i bassals, als oceans d'on procedien.
També
podem referir aquest recorregut de les aigües al procés que recorre la nostra vida, que, en una etapa inicial, -quan som
criatures petites - ens assemblem al vapor inicial dels núvols i boires, en el
sentit que posseïm una certa transparència e indefinició -si parlem de
personalitat-, on ni el bé ni el mal estan tan dràsticament distingits, com
passarà després, de grans, ni ens considerem totalment separats ni diferenciats
els uns dels altres. Jesús va dir sobre elles: "si no es torneu com aquestes no
entrareu al regne". Posteriorment, quan se'ns desperta l'"ego" i la personalitat i la
separació ens delimita com "gotes d'aigua", neu, o gel, la tensió
superficial ens aïlla com individus, creant-ne separacions i diferencies, que
condueixen a les pors i els desitjos
propis del humans. Tanmateix, però, mantenim en tot aquest procés, l'essència que sempre som, aigua, fins que finalment arribem al mar
d'on provenim.
Inès Castel-Branco
explica la metàfora de la gota d'aigua, en un resum del seu llibre La Gota d’aigua: segons Raimon
Panikkar :
·
Inès Castel-Branco adapta i mostra l’essència d’aquesta metàfora que el
filòsof considerava molt potent per al seva universalitat. Planteja què
passaria si la mort no fos més que el moment en què la gota d’aigua cau al mar?
A partir d’aquest punt es presenten dos camins diferents que depenen,
senzillament, de la manera com ens veiem a nosaltres mateixos, on posem
l’accent: si a la gota o bé a l’aigua. Ens convida a fixar-nos en la gota que
deixa d’existir com a gota única, amb un espai i un temps que la
individualitzaven. I després ens centra en l’aigua que no té el destí que la
gota, perquè continua existint, només que ha perdut les seves limitacions i
s’ha barrejat amb l’aigua del bassal, del riu o de l’oceà, però no ha perdut
res en tant que aigua. La mort és una experiència individual, però si pensem en
la gota que és portadora d’aigua, veiem com també nosaltres som portadors de
vida.
Aquesta
metàfora ens pot ajudar a entendre diverses
coses com:
1.
Hi ha una energia inicial, còsmica, eterna, que, emetent la seva essència, el ser, està sempre present en les
transformacions que esdevenen en la vida de l'home, -sense que ens n'adonem-, i
que podríem dir-ne amor. Es la gràcia
de reconèixer la presència d'aquest amor,
-que ens cal descobrir a tots i en tots-; es la "Benaurada Senzillesa"
de que parla R. Panikkar, i que ens portarà a la "Nova Innocència", gaudint
viure feliçment.
2.
A part de l'amor verdader, primordial,
diví, hi ha amor, entre les
creatures, amb que els homes ens estimem usualment, que prové d'aquell amb el qual tots som prèviament
estimats, -l'aigua que conté la gota-, i per això broten com altres amors entre
els homes. No es aventurat dir que no
s'estima realment, si d'alguna manera no és present aquest origen de
l'amor verdader.
3.
Segons les diverses etapes de la vida, es quan som criatures petites, quan aquest
amor és fa mes present. Jesús va dir: "deixeu que el nens vinguin a mi".
L'aigua, llavors es pura, neta, transparent, sense malícia. Els sentiments
d'amor, de pertinença, i de protecció, a la infància son bàsics per que aquesta etapa es pugui
desenvolupar en harmonia, -amb algun petit trauma-, però sense posteriors complicacions.
4.
Es entre els 8 i 10 anys, -segons els estudis-, quan s'inicia la formació
psicològica de la persona, a través del desenvolupament del "jo", (o
"ego") del
"superjó" i del "allò", que es delimita -com ho fa la
tensió superficial- la pel·lícula que envolta la gota i, conseqüentment parlem així de la "gota d'aigua". L'essència
de l'aigua de la gota (amor) és la
mateixa, però ja no ens veiem dins d'ella,
sinó que l'ego s'apropia d'ella i en
forma una pseudoidentitat, -que mira
cap a fora-, i així ens la fem nostra,
oblidant la riquesa interior-. Aquesta riquesa
interior (l'aigua pura, l'amor), es allò de que Jesús digué: "el regne de Déu es dintre vostre".
5.
Naixement de l'objecte i el subjecte.
L'ego la pseudoidentitat, que creiem que som, pensa així que és un subjecte, disposat a contemplar, a
l'exterior, tant la resta de "gotes d'aigua", com a "si mateix",
com a objectes, fent comparacions, i
confrontacions que son l'origen de les pors i dels desitjos que expliquen les
filosofies i la psicologia, creant-se una confusió general.
6.
El que observa també com a objecte l'"ego", -i per tant, la crea-, es la visió, de que existeix una energia il·limitada, sempre
present en les transformacions que s'esdevenen en la vida de l'home, cosa que
seria veritat si ens poguéssim desconnectar del que som, i 'mirar des de fora'
un partit que en el que sempre estem jugant. Llavors, a aquest ens
a qui atribuïm la creació dels
vapors, gotes d'aigua, gels, etc. li
donem el nom de Deu.
7.
Atès que no ens avenim a creure que tot el que ens envolta forma part de
l'energia còsmica inicial, il·limitada, pensem que hi han coses 'bones' i coses
'dolentes', amb la qual cosa, i per tal de millorar el mon de les tempestes,
tsunamis, terratrèmols, etc. l'home crea el culte, el sacrifici, el ritu, el Deu, quan aquest li recorda en canvi, a
través de Isaïes i S. Mateu, que està cansat d'aquesta actes i que el que vol
es: "misericòrdia vull, que no
sacrificis".
jlm
