MARIA
A. El misteri de Maria
En contacte amb Maria, la Inmaculada, sembla que el seu privilegi original se'ns transmet a nosaltres. La seva devoció, es garantia de perseverança.
Ella -sense saber-ho-,
és, des de sempre, plena de gràcia, com l'àngel li va revelar. Es mare dels qui
retornen com a infants per a poder entrar en el regne de Déu. I som infants, -i
ho serem-, si tenim una mare. Quan s'estima la mare, es conserva un cor de nen.
L'amor a Maria es necessari per entrar al Regne del Cel. Ella ha estat sempre
en nosaltres, sense que es sabés. Hi ha una altra vida en nosaltres, nascuda per
voluntat de Dona: !Fiat me!, -va
dir-, entregant la voluntat al Senyor,
com després diu Jesús, Fill seu.
Es en la nostra
religió -divina i alhora humana-, on es veu que la dimensió amorosa de l'amor
de mare, es fonamenta en l'amor de Maria. Amb el nostre amor, concret i humà, estimem
el nostre Déu, que s'ha fet home, i estimem també la seva mare, que ens ha
estat donada. La devoció mariana de l'Església medieval consisteix en que el seu
amor a Maria no és un amor 'espiritualitzat', sinó sobretot, un amor humà. La
tradició de l'Església atribueix a Maria un conjunt de funcions, que fan de la
Mare de Déu la reina de tota la tradició, mitjancera de gràcies, i coredemptora.
L'ànima que es
converteix a Crist i es bateja, -segons la tradició patrística-, es diu Maria,
perquè també ella engendra a Crist. La veritable redempció es la redempció per
mitjà del cor; i com ens fou donada com a mare al peu de la Creu, ens engendra
veritablement a la vida del seu Fill. Aquest fill
únic, te una única mare, Maria, que va realitzar la vida plena, i la
completa en nosaltres.
B.
La
Mare de Déu,"mestra" de vida interior.
L'actitud
de Maria en relació amb nosaltres, destaca una doble funció: ensenya amb el seu
exemple, i amb la seva acció; no té una doctrina, viu i fa, empeny i sosté,
atrau i convenç. Podem veure-ho en dos exemples:
1. El principi passiu de la vida interior.
Sembla que Jesús hagi predicat només una doctrina per assolir la felicitat sobrenatural, i s'hagi limitat a donar-nos la recepta per a assolir l'èxit a l'altre món, sent eternament feliços. Però això esdevé un egocentrisme inconscient, encaminat a la obtenció de la puresa, la fortuna, que tot vagi bé, etc., la qual cosa no és en el fons més que pura egolatria.
"Déu no deu res a ningú mes que a ell mateix", es diu a la Summa Theologica de S. Tomás. Però fins i tot a la comunió, es tracta de que ens transformen en el crist, i no que ell esdevingui en nosaltres. M.Eckhart arriba a dir diu que per ser-ne lliure de tot, no hi pot haver en ell ni tan sòls un "lloc" reservat a un Déu. El fi de la nostra vida no és ni tan sols donar glòria a Déu, sinó simplement Déu, la unió amb ell, la comunió amb la Divinitat: va crear les creatures per manifestar la seva perfecció.
Per
tant, es seguint la via de la vida interior ("el regne és dintre de
vosaltres"), dels camins de l'amor, de tot allò fins al fi de
l'existència, que l'home s'adona que la seva comesa es redueix a una actitud
principalment passiva, femenina, com Maria. La Mare de Déu, fecundada
per l'Esperit, és model de comportament, de passivitat, de receptivitat: diu un
simple "faci's".
2. Maria, mestra de vida interior. (contemplació)
Maria realitza les funcions pròpies de vida exterior, com a mare,
esposa, veïna, etc., així com també les de la vida interior. La vida cristiana
és com la síntesi entre Marta i Maria, on aquesta escull la millor part, la
contemplació, i Marta l'acció, que son parts d'un tot, -la Vida, la llum dels homes.
Maria realitza la síntesi: l'acció no és el fruit material de la contemplació, ni
la seva expressió; és un cercle vital. La contemplació, mena a l'activitat en
el món, de la qual es nodreix la nostra ment i el nostre cor, per conèixer i
estimar Déu en les creatures. Veure déu en totes les coses: es pot fer ampliant
la consciència, amb allò que es veu, s'entén, es coneix i s'experimenta.
La
vida no ens ha estat donada ni per "donar" ni per "rebre",
ni per actuar, fer, etc, sinó per comprendre-la, i viure-la en enteniment i lloança
al Creador. La Vida no es troba en allò que hom posseeix (Lc. 12,15), sinó en
el que som, en el que esdevenim.
Dimensions Marianes de la vida.
a)
La dimensió humana. La primera
dimensió de Maria és la humana; vinculada a tot, a la redempció i a l'amor; ella
fou la primera creient; va acceptar l'Esperit Sant en ser "Mare" de Jesús, i de tota la
humanitat: el Fill unigènit del Pare. A la gran Teologia, s'afegeix només una
paraula, "fiat", que ens
vincula al misteri de l'engendrament diví en nosaltres.
b)
La dimensió femenina. Maria
encarna l'etern femení; l'amor humà; tota la polaritat present en el sexe l'hem
de descobrir al nostre interior i integrar-ho en la vida personal, doncs cada
ésser és també, androgin; conté els dos gèneres. La dimensió de la "deessa
mare" no manca en quasi cap religió; però la formula Mater Dei, no diu nomes que és la
Mare del Crist, sinó també Mare de Deu.
c)
La dimensió corporal. Maria és
símbol de la dimensió corporal de la vida; l'home, que és unitat, que és carn i
ossos, que es cos, i part constituent de l'home. Jesús
digué: "Deixeu que els infants" (cossos també) "vinguin
a mi..... perquè el regne de Déu és dels qui són com ells". (Mc 10,13-16). La religió ha de ser
corporal. Així es veu en la cura que es posa en el cultiu del cos a les
tradicions orientals.
La
religió, i la fe autèntiques, seran igualment corporals, com son plenes de l'Esperit;
així es fa en dejunar i menjar, en l'acte de la procreació i de la dansa, en la
cura del cos i de la bellesa. No només l'ànima, la que es temple de l'Esperit, sinó
també el cos, com en l'Eucaristia: l'home pot transformar lentament el seu cos
en cos gloriós. Son una única cosa en una doble manifestació.
El C. 28 del
Tao fa referència al femení:
Qui coneix allò masculí
però es manté en el principi femení,
es com rierol del món
la virtut eterna no l'abandonarà,
i retornarà a la infància.
______________________________________________________
